La vida és deliciosa...

El temps...

2012-01-21T03:50:00.004+01:00

Què és el temps? Podríem definir aquest en funció dels esdeveniments, indicats aquests en un sistema de referència anomenat rellotge. Ens referim al temps quan parlem d'esdeveniments, processos i/o succeeixen coses, en relació a la consciència de la seua permanència.

Però, en incomptables ocasions no som conscients d'aquest, no veiem com aquest passa sense que puguem posar-li remei, sense poder aturar-lo. Ens podríem considerar simples espectadors del temps, només capaços d'escoltar el seu tic-tac, com si de compassos musicals es tractara i, de vegades, ni tan sols això.

En temps com aquests, en referència al moment i espai que vivim en el transcurs de la història, no deuríem deixar passar el temps, perquè això només podria significar la renúncia als nostres somnis, als nostres drets i, en definitiva, a les nostres vides. Deixar passar el temps, mentre uns pocs s'apoderen, malgasten i s'aprofiten de tot allò que ens pertoca, de tot allò al que tenim dret, tot el que pertany al poble, des de la terra a l'educació, tant polèmica aquesta últimament.

I ara mateix, com a espai de temps viscut en el present, hem de deixar de ser espectadors i passar a l'acció.

L'educació pública es troba en perill i ha arribat el moment de manifestar-se, perquè si no ho fem l'acabarem perdent, i si la perdem decebrem a tots i totes les que van lluitar per aconseguir-la, per convertir-la en un dret bàsic, que lluitaren per l'educació universal, pública i de qualitat.

No es pot perdre el temps, ara és el moment!

Benvinguts als dies típics...

2011-12-15T01:52:00.001+01:00

Fa temps vaig començar un llarg viatge del que encara no he parlat, tot i que no tardaré en fer-ho. Però, encara no ha arribat el moment. Ara toca parlar dels dies típics d'una terra que brilla per sí sola, tant pels factors socioculturals com pels colors que imposa la seua bellesa natural.
Quan vaig arribar em van prometre dies de pluja, grisos, foscos, freds. Doncs, fins aleshores no havien arribat. Avui sí; avui ha sigut diferent.
He sortit al carrer i he pogut gaudir d'un dia típic d'Euskal Herria. El xirimiri es deixava notar suaument als meus cabells a mitjan matí, la “foscor” del dia omplia els meus ulls, però no per això era un dia trist. Els carrers de Leioa continuaven plens de vida, de gent, de pensaments, de sentiments... a cada racó, a cada cantonada, a cada plaça, podia trobar moviment. I és que a la meua nova terra d'acollida la vida no s'atura quan s'apaga la llum.
Cap al final del dia la fred (sí, sóc fidel als determinants femenins) envaïa el meu cos, però no per això perdia calor, per que amb els somriures i les històries acompanyades d'una bona cervesa al casc vell de Bilbo fan que aquesta es puga suportar amb facilitat.
I és que al final han arribat eixos dies promesos, eixos dies obscurs plens de llums i vitalitat.
Benvinguts a Euskal Herria.

Seguisc i seguirem...

2011-11-21T00:48:00.002+01:00

Feia temps que volia tornar a donar-li vida al blog, però no trobava el moment. Volia tornar a parlar, però no trobava les paraules. Avui, alguna cosa ha fet que m'inspirara i em sortiren algunes paraules. Potser han sigut els resultats electorals, la jornada de reflexió d'ahir o tots eixos estats de facebook i/o twitter on la gent expressa el seu sentiment.

He llegit molts estats de decepció, tristesa, o inclús por. Però, d'altra banda també n'he llegit de felicitat i d'alegria pels bons resultats obtinguts per part d'alguns. Tots aquests sentiments, plegats, em fan recordar que les coses no succeeixen per que sí, sinó que tot treball té una feina al darrere que, tot i que de vegades sembla invisible (per que així ens ho fan veure), al final dóna els seus fruits.

No em preocupa gens qui estiga ocupant les cadires del Govern espanyol a hores d'ara, per que la nostra lluita no s'acaba cada quatre anys a les urnes, deixant que “uns” decidisquen per nosaltres què és el que més ens convé. La nostra participació ha de ser diària, als carrers, a les aules, a les assemblees de barri, allà on hi haja un espai per organitzar-nos i emprendre el camí cap a la veritable democràcia i llibertat que molts han estat demanant durant anys i anys.

Aquest camí no és fàcil, no està ple de roses (ara menys encara), però, hem de continuar amb el treball aconseguit, per que cada pas que peguem és un pas més cap a la victòria. Ara i sempre, seguirem!

COMUNICAT PERSONAL DIRIGIT A LA FEDERACIÓ DE MOROS I CRISTIANS D'OLIVA

2010-04-14T17:23:00.002+02:00

Abans de llegir aquest comunicat totalment personal, us recomane llegir primer la circular que va emetre l'Associació Artístico - Musical d'Oliva (publicada també al meu blog) i després el comunicat emés fa uns pocs dies per la Federació de Moros i Cristians d'Oliva en la següent direcció: http://www.olivamorosicristians.com/files/resposta.pdf

I ací la meua resposta:

Com a festera de Moros i Cristians d'Oliva, després d'haver llegit el comunicat que heu emès, m'he vist obligada a fer tota una sèrie de puntualitzacions sobre totes les mentides que han sorgit en el mateix, arran la circular emesa per l'Associació Artístico – Musical d'Oliva (AAMO).

No acabe d'entendre per que, tal i com expliqueu, si els conflictes passats ja s'havien solucionat ara els retraieu. Açò hem condueix a pensar que teniu pocs arguments contra l'AAMO. Però ja que feu referència a coses del passat, no puc evitar parlar-ne jo també.

D'una banda, al sopar del mig any els músics sempre havien rebut un parell de tiquets per consumir el que volgueren. Dubte molt que es dirigiren a vosaltres preguntant pels tiquets de les begudes alcohòliques. Bé, potser les no alcohòliques els produeixen algun tipus d'al·lèrgia. La cosa és que en els mateixos tiquets no posa que és el que vas a consumir, però pareix ser que vosaltres sabeu ben bé els gustos de cadascun dels músics.
En el cas del discurs de Fernando Climent, personalment crec que l'AAMO no es pot fer responsable de les seues paraules, tal i com vos van dir els representants d'aleshores de l'AAMO, ja que a un discurs propi cadascú s'ha de fer responsable de les seues pròpies paraules.

D'altra banda, crec que no sou els més idonis per parlar del que fan o deixen de fer els membres de l'AAMO en algunes filades. Siga veritat o no el que diuen, no teniu cap dret a parlar d'actes que ni vos van ni vos venen. I no se que us penseu quan dieu “Nosaltres no serem els qui provoquem les represàlies a nivells d'estaments superiors, encara que podríem mamprendre-les”, a cas penseu que sou algun tipus de Deu o alguna cosa semblant que pot fer el que li rote en el moment que li done la gana? Aneu aviats.

L'únic que us interessava de debò és que tot es quedara en un “punt mort” i que passara el temps. Però, el que no podia ser és que enramàreu un caixó ple de fal·làcies i ningú diguera res. Quina innocència del president? Quin és el crim que ha comès el seu president per haver de demostrar aquesta innocència? Sentint-ho molt, crec que heu sigut els primers en insultar i menysprear el treball dels músics de l'AAMO i, com veig lògic, aquests no podien romandre callats durant molt de temps.

Voldria comentar-vos que la noticia de que s'ha trencat el conveni sí ha sigut una sorpresa en quant membres de la junta a hores d'ara encara desconeixen els veritables motius del trencament d'aquest conveni entre la Federació i l'AAMO. Encara no saben ben bé que ha passat, clar, vosaltres tampoc ho heu explicat; potser no vos interessava. Personalment, m'he encarregat de preguntar a diversos membres de la junta i cap m'ha sabut explicar quins eren els motius pels quals aquest conveni s'havia trencat. Sembla un poc sospitós.

Pel que fa el tema dels cd's, disculpeu la meua ignorància, però tampoc ho acabe d'entendre. Això d'anar a mitges està bé, però si els cd's no arriben a l'AAMO és un poc difícil de vendre. I si tantes unitats hi havien, tampoc entenc per que encara no n'he vist cap i tampoc sé de cap fester que l'haja vist. Els acords que prenguéreu entre ambdues entitats és cosa vostra, però, com a festera m'agradaria tindre un d'aquests cd's, ja que segur es tracta d'un bon treball.

Amb el tema de les opinions seré un poc més crítica, ja que heu sigut vosaltres els primers que heu desqualificat el treball dels músics en diverses ocasions. Jo mateixa les he sentit de la vostra pròpia persona i sempre amb un to despectiu. A banda d'això, la gent de l'AAMO, els seus “amics” i qualsevol fester o festera està en tot el dret d'opinar sobre la banda del seu poble i sobre qualsevol esdeveniment que els afecte, ja que la festa és de totes i tots, incloent les persones que no estan dins la festa de moros i cristians, pel fet que és una festa del poble i per al poble. O almenys això és el que pense jo.

El tema de les actituds dels músics és qüestionable. Dubte molt que el que dieu siga veritat. Explicaré els motius: si no m'enganye, els únics actes que feia l'AAMO per a la Federació quan són festes de Moros i Cristians són les “despertades”. Quan aquestes acaben no hi ha cap càbila oberta, llevat d'aquelles on hi ha “quatre gats” esmorzant, totes aquestes sense música. Per tant, és pràcticament impossible.
A més, cada persona en el seu temps lliure pot fer el que li vinga en gana i vosaltres no sou ningú per controlar que fan després de cada acte, i que un membre de la banda diga que està cansat no significa que tots els membres també ho estiguen i no hagen d'acomplir amb allò establert. Pel que sé, en tot el temps que l'AAMO ha actuat per a la Federació, aquesta no ha fallat mai.

I això de la titularitat de l'AAMO pel que fa diferents comparses crec que no vos importa el més mínim. Com a Federació de Moros i Cristians d'Oliva no teniu per que qüestionar el que passe entre l'AAMO i les Comparses, això és cosa d'ells. O és que a cas la Federació està influenciada per aquestes i per això tot aquest guirigall que vosaltres mateixos heu creat?
Per les altres festes del poble crec que no hem de patir, ja que si realment no els agradara com ho fan tindrien la mateixa poca vergonya que heu tingut vosaltres i trencarien el conveni que hi ha ara mateix. Com vosaltres diríeu, les coses com són.

I bé, jo també em vaig sorprendre amb això de la Primitiva d'Oliva, però enlloc de difamar aquest tipus de fal·làcies vaig preguntar directament al cap de banda, que és el que vosaltres deuríeu haver fet. La cosa és que no es tracta de cap tapadora, com insinueu, sinó d'una errada comesa pels festers d'aquell poble.

D'altra banda, pense que les acusacions de xenòfobs a certa gent que ha opinat sobre aquest tema són molt greus. Crec que hauríeu de revisar el significat de xenofòbia, que en la seua definició més simple significa “odi als estrangers”. Si realment creieu que la dita popular “de fora vindran que de casa ens trauran” té una connotació xenòfoba demanaria que es posareu en contacte amb l'acadèmia de llengua i literatura per a que aquesta siga catalogada com a tal.
De tota manera, amb la referència a aquesta paraula almenys sé que estem d'acord en que açò no és Espanya, ja que, si no m'enganye, la persona a la que vosaltres mateixa us referiu no és nascuda al nostre territori. A més, no caldria dir que si vosaltres mateixa atorgueu aquesta dita a algun dels membres de la directiva de la Federació potser és per que també ho haveu pensat alguna vegada.

Per anar concloent, dir-vos que si realment esteu disposats al diàleg no entenc per que enlloc de seure a parlar amb l'AAMO es dediqueu a escriure comunicats plens de fal·làcies, dubtant així de la intel·ligència i criteri de tota persona que puga llegir el vostre comunicat de resposta, totalment fora de lloc.
Pel que em sembla, això de “Festa d'Interès Turístic Autonòmic” se us ha pujat al cap. I després de tota la quantitat de “merda” que heu soltat sobre la banda de música del meu poble és molt creïble això de que vetlleu pel correcte desenvolupament de la nostra festa en totes les seues vessants de diversió, de lluïment, de participació popular, de la música, de la tradició, riquesa patrimonial i cultural. N'estic segura.

I després de tot açò que us faig arribar amb tot el meu respecte envers els membres de la junta, no em queda res més que demanar la depuració de responsabilitats i, si escau, presenteu les pertinents dimissions.

Eugènia Benimeli i Navarro

Comunicat de l'Associació Artístico-Musical d'Oliva

2010-03-02T20:28:00.003+01:00

Davant de certes informacions que circulen sobre la no renovació del conveni anual entre la Federació de Moros i Cristians d'Oliva (FMiC) i l'Associació Artístico Musical d’Oliva (AAMO), la junta directiva de l’AAMO vol posar en coneixement dels seus socis, músics i públic en general el següent:

La decisió de no renovar el conveni, que se subscrivia des de fa molts anys, l’ha presa unilateralment la FMiC.
Aquest conveni havia permés, per un costat, que la banda de l'AAMO fóra la banda oficial de la FMiC amb la seua participació en tots els actes oficials (sopar del mig any, presentació de càrrecs, sopar de les cultures de la setmana de fira i festes, despertada en els dies de festa i altres) i per un altre costat (potser el més important per al poble en general) havia permés la col·laboració de les dues entitats en l'organització d'un concert anual de música festera, el diumenge abans de festes, i a més, l'organització bianual del "Certamen de Marxes Mores i Cristianes Ciutat d'Oliva" que ja ha complit quatre edicions.
Enguany, de sobte, la FMiC va decidir no renovar el conveni en una junta de representants de comparses, on els màxims representants de la FMiC van donar unes informacions que volem desmentir. A saber:

· Afirmen que l'AAMO deu a la Federació la meitat de l'edició dels CD "Anem de festa" que es van gravar en el concert a benefici de la Creu Roja, en abril de 2009.
· Desqualificacions sobre la música i sobre l’actitud dels músics en les seues actuacions.

L’AAMO es veu obligada a puntualitzar:

· L'acord a què es va arribar amb la FMiC sobre el tema dels CD va ser: l'AAMO posaria tot, músics, assajos, director..., i la FMiC organitzaria l'acte i, molt important, vendria els CD entre les seues comparses. Exactament l'acord, en paraules del nostre president, va ser “Nosaltres toquem, vosaltres veneu”. Entre d'altres raons perquè l'AAMO no disposa de mercat on col·locar aquest tipus de gravació.
L'acord, com sempre s'han fet entre amics, va ser verbal, de la qual cosa comencem a estar penedits.
· Quant a les desqualificacions sobre la nostra banda cal dir que no és l'opinió del fòrums de música festera que es poden consultar arran de les interpretacions que, fora de concurs, ha fet la nostra banda en els Certàmens d'Oliva, on se'ns reconeix com una banda espectacular. A més no té cap sentit que la FMiC ens feliciten després de cada certamen i festival de música festera, i després que tinga aquestes consideracions tan negatives.
· Respecte a les desqualificacions sobre l’actitud dels nostres músics cal tindre en compte que l'AAMO té diferents formacions de banda de carrer tocant a Oliva i fora d'ella sense cap queixa. Estem actualment en tres falles d'Oliva i una de Gandia, en les festes del Crist, del Rebollet, de Sant Francesc, i en moltes altres poblacions en festes, i no tenim cap queixa. Sembla mes una afirmació feta per algú que tan sols pretén desqualificar els nostres músics, i que no té cap argument musical per a fer-ho.

Per tant, com es pot veure, les afirmacions que s'han fet per trencar el conveni no responen a la realitat.
Si, per part de la FMiC, no es volia renovar el conveni amb l'AAMO no calia recórrer a escampar falsedats, sinó asseure's les dues entitats i parlar clarament sobre el conveni.
Aquest conveni, com s’ha assenyalat abans, comportava, conjuntament, l’organització del Festival de Música Festera de diumenge abans de Moros i Cristians i del Certamen bianual de febrer. Respecte del festival, l'AAMO, se sent deslligada de realitzar-lo aqueix dia i en el lloc que era habitual. Respecte al Certamen, ens posem a la disposició de l'Ajuntament d'Oliva, per tal d'establir noves formes de col·laboració, tenint en compte que l'AAMO és l’associació que, en el seu dia, va propiciar i iniciar el que hui és aqueix esdeveniment musical.
Esperem que aquesta nota informativa pose en clar l’assumpte de la no renovació del conveni, i de la informació errònia facilitada.
No podem oblidar que la nostra tasca fonamental com associació ha sigut, és, i serà, bàsicament, la promoció, el foment i la difusió de la música i la cultura, amb una atenció especial a la formació dels socis, veïns i ciutadans en general, i també a l’organització d’activitats i projectes per a la formació de la joventut i l’educació integral dels joves, principalment mitjançant l’ensenyament de la música i la formació musical.
De totes formes, ens posem a la vostra disposició per qualsevol aclariment que necessiteu al respecte.

Oliva, març 2010
La Junta Directiva de l'Associació Artístico-Musical d'Oliva

Crisi: econòmica o ecològica?

2010-02-03T17:03:00.002+01:00

Ja fa unes dècades que anem sentint això del “canvi climàtic”, però és als últims anys on ha començat a agarrar força el moviment contra el canvi climàtic, aconseguint que aquest tema almenys estiga present en l'agenda dels polítics, tot i que encara no s'ha aconseguit absolutament res. I és que ni amb el Protocol de Kyoto s'ha aconseguit reduir les emissions tòxiques, més si tenim en compte que les emissions dels països occidentals s'han doblat en els últims 20 anys.

Hem de saber que el canvi climàtic ve regit per una crema excessiva de combustibles fòssils i desforestació, que està amenaçant la biodiversitat, però es veu que posar fre a aquesta no interessa a aquestes economies tan agressives que ens regeixen.

He de parlar també de l'equivocació de la comptabilitat econòmica. No hi ha prou amb comptabilitzar les pèrdues econòmiques en hectàrees de boscs tropicals, etc. ja que això sols serveix per impressionar al públic. Hem de tindre en compte que el nostre accés als recursos minerals dependrà també d'antics cicles biogeoquímics i que estem usant i desaprofitant eixos recursos sense reemplaçar-los a un ritme molt més ràpid que el de la seua formació.

En el cas d'Estats Units, la bombolla del crèdit hipotecari, entre altres, va fer créixer l'economia real i en conseqüència va fer créixer la demanda de petroli i altres matèries primes. L'augment del preu d'aquestes matèries primes fou de fet una altra causa de la crisi, donat també per les compres especulatives.

En el sistema econòmic industrial, el creixement de la producció i el creixement del consum impliquen el creixement de l'extracció i destrucció final dels combustibles fòssils, i l'energia no pot ser reciclada. Per tant, la comptabilitat econòmica és falsa perquè confon l'esgotament de recursos i l'augment d'entropia amb la creació de riquesa.
El creixement econòmic està falsament medit per que es basa en recursos esgotables infravalorats i en una contaminació a la que no li se dona valor econòmic.

La crisi econòmica està enfonsant els preus de les matèries primes. Ara per ara, si es redueix la producció amb la conseqüent reducció de la força de treball ens trobarem amb un gran augment de la desocupació, i per això el que cal és una reestructuració social que permeta als països rics un decreixement econòmic que siga socialment sostenible que use menys materials i energia.

Hem de prendre consciència i tindre present el concepte de pluralisme de valors. Amb aquest, les decisions econòmiques serien millors al donar valor monetari als recursos i serveis ambientals que tenen baix preu o preu cero, però no hem d'oblidar tampoc altres consideracions, com el coneixement sobre com funcionen els ecosistemes i que els seus llindars de tolerància són imprecisos. També hem de donar importància als valors no monetaris en les decisions, per no caure en el fetitxisme de les mercaderies fictícies.
S'ha d'acceptar aquest pluralisme de valors com un mecanisme per evitar que la ciència econòmica siga un instrument del poder en la presa de decisions, caminant cap a una economia ecològica i solidària que incloga també una frenada del creixement de població, encara que es contradiga amb el que s'entén per creixement econòmic que, en tot cas, està mal medit.
Seran els moviments de justícia ambiental i l'ecologia dels pobres les millors aliades del moviment pel decreixement econòmic socialment sostenible del Nord.

Manel Arnal

2010-01-23T14:59:00.004+01:00

Diuen que hi ha qui neix estrella i hi ha qui neix estrellat. Doncs, en aquest cas, parlarem de la part positiva de la dita per presentar-vos un artista. Aquest és el Manel Arnal, natural d'Oliva (la Safor), que ara ens delecta amb el seu nou treball com a cantautor.

A les seues cançons podrem trobar que va acompanyat d'una veu femenina, Mar Arnal, germana d'en Manel, que li donarà un toc especial a les cançons del seu germà.
I és que Manel fa temps que es dedica a la música i l'hem pogut veure cantar en diferents grups, com és el cas de Tocats de l'Ala, on la seua veu tan particular ens encisava a totes i tots.
Els seus treballs solen ser majoritàriament en català, tot i que també podem trobar cançons amb altres llengües, com el cas de "Azialante".
Vos deixe amb aquesta cançó que m'ha agradat tant, aprofitant per felicitar i animar a Manel per continuar amb aquest tipus de treballs. Molts ànims!

Peça perduda...

2010-01-18T12:32:00.004+01:00

Sóc una peça perduda, sóc una peça, i la ruïna em marca el camí, al tauler del destí d'una partida ofegada, tantes són les decepcions... i sempre així. Sóc una peça perduda. Sóc una peça i la ruïna em marca el camí al tauler de destí.

Una jugada suïcida d'on seria impossible poder escapar, no tornar a patir. I ara quan mire a la sort de nou, ara quan mire a la sort jo puc sentir: estic tot sol en el món. I aquesta misèria de vida m'obliga a córrer i després pensar, per tornar a patir.

I abans que vinga la mort i abans que vinga i que acabe aquest dol segur que canvia la sort.

Sóc una peça perduda. Sóc una peça i la vida em penja d'un fil. I m'abandone a l'oblit, el comodí: la beguda, les ganes de viure seran el verí; no vull tornar a patir.

I ara begut mire a la sort de front, i ara begut mire a la sort i decidit. Tant em fa si em somriu, que hui serà la venjança, demà la ressaca, la pena en la testa, i a tornar a patir.

I abans que vinga la mort i abans que vinga i que acabe aquest dol segur que canvia la sort.

Canvi de rutines?

2009-12-20T15:36:00.003+01:00

Encara recorde quan arribava el cap de setmana fa un temps, quan estàvem tota la setmana esperant que arribara per poder anar de festa fins les tantes de la matinada. Divendres i Dissabte a les nostres vides rutinàries significava la festa més gran de la història, intentant superar-nos cada setmana.
Nits fredes al pàrking del botelló, vigilant que no vinguera la policia, pegant-los vacil·lades de ves en quant. Cassalla rere cassalla, colpet rere colpet i cubates a mansalva! Les nits fredes d'hivern no suposaven cap inconvenient per gaudir dels amics i la festa fins que començara a eixir el sol.

Doncs bé, això pareix ser que ha començat a canviar. Tot va començar disminuint el nombre de cassalles al llarg de la nit, seguit per canviar el vodka i el rom pel gintònic, i els tallats tocats de després de sopar pel cafè sol...
Pareix ser que ara per ara, i en aquestes nits tan fredes, hem decidit canviar la cervesa pel vinet, els cubates per licors més suaus amb gel i les nits de festa per nits a un bar de copes, de música acollidora i tranquil·litat, amb xerrades intenses amb unes poques amigues.

El més greu de tot açò és que vaig gaudir plenament d'aquest tipus de nit i no vaig trobar a faltar una d'aquestes nits fredes d'hivern a la platja. Esperant que això no s'haja de convertir en altra rutina a la meua vida, em pregunte què serà això que ens fa canviar...

Arribant a l'esquizofrènia...

2009-12-18T03:59:00.006+01:00

Sabent que existeix una gran varietat de símptomes indicadors d'esquizofrènia, com són les al·lucinacions i les alteracions de la motivació, s'ha postulat que diversos factors intervenen en la seua aparició, ja siga per l'ús de drogues o d'estrès ambiental.
Al fer l'anàlisi d'aquests símptomes ens adonem que som conduïts a pensar què les càrregues d'aquesta malaltia poden ser deguts a processos de la vida estressants i normalment imprevisibles o situacions que suposen un canvi en la vida.

La qüestió és que eixa càrrega emocional patida ha significat una exigència excessiva que no podia suportar. Una actitud que ha sigut excessivament preocupada. Les càrregues emocionals excessives han desencadenat en els primers brots, però han sigut culminats amb les situacions d'estrès.
El patir al·lucinacions ha significat percebre una realitat no existent, un engany dels sentits. Aquesta percepció errònia està afectant qualssevol dels sentits.
Després de patir una pèrdua del judici de realitat, una absència de consciència i uns fenòmens psíquics impropis, com els deliris o aquestes al·lucinacions, he pogut arribar a una conclusió: ja he entrat en el principi de l'esquizofrènia...

De la confusió a l'esquizofrènia...

2009-11-28T13:04:00.003+01:00

Què és per nosaltres la confusió? La confusió, definida de manera abstracta, consisteix en l'estat d'un aplec de coses mesclades de manera que no es poden distingir les unes de les altres, posades totes juntes de qualsevol manera.
De manera més explicativa, la confusió és aquell error consistent a prendre una persona o una cosa per una altra a causa de no haver distingit les diferències.

Hi ha diversos tipus de confusió: la confusió psicològica seria aquella que fa disminuir l'activitat de la consciència; la confusió en dret, que es dona en certes situacions jurídiques; la confusió estadística, considerant les variables externes depenent de les variables dependents i independents.

Sovint parlem de confusions, com la confusió mental, emmarcada en la part més psicològica de la confusió. Aquesta és la que ens satura mentalment, trobant alteracions del pensament, al·lucinacions, moviments anormals i alteracions de la motivació. A més, l'ús de drogues i l'estrès ambiental treballen com variables externes que agreugen la situació i, en el cas, la confusió.

Amb açò trobem una pèrdua del judici de la realitat, absència de consciència i alguns fenòmens psíquics com els deliris o les al·lucinacions. Així, ens trobarem amb determinades situacions que se'ns faran incontrolables. A més, amb el fet de mesclar i fondre coses diverses, de manera que no puguen reconèixer-se o distingir-se, caminarem així pel camí del desgavell, de camí a l'esquizofrènia.

Al mar...

2009-11-25T11:04:00.003+01:00

Ací vos deixe una cançó que s'ha convertit en una part de la meua vida, que em recorda aquelles nits al Melic, vora la mar, observant les ones arribar a la voreta, acompanyats de la nostra gent, fent l'aca com sols nosaltres sabem fer...
L'única diferència que trobem amb aquesta cançó és que nosaltres si que ens hem banyat al mar, i més d'una vegada de matinada, veient com surt el sol...

TOTES CONTRA EL PATRIARCAT, acabem amb la violència sexista

2009-11-24T20:27:00.013+01:00

Aquest poema va dedicat a totes aquelles que pateixen en pròpia pell la violència del patriarcat. Totes aquelles que han sigut assassinades i a les que han tingut la sort de no ser-ho. A les que lluiten contra el patriarcat i volen acabar amb la violència sexista.

La mort t’ha fet escac i mat sense retop.

I de retop a mi, des del fons del mirall

que se m’encara, clos: no hi val amagatall.

Em sé arrapats al coll els tentacles del pop.

Sento l’udol del ca i el plany del llop.

El galop desbocat de l’hora i el cavall

del record que ens calciga, ja ni cassigall

del que fórem, i el glaç que ens colga cóp a cóp.

No sé sortir d’aquest carrer tallat

a sang pel mur on les ombres m’endolen

i on estrafaig només ganyotes de penjat.

I on et veig, cec als dies que s’escolen

sense donar-nos treva, en el tauler marcat

de la Mort, que ens ha fet escac i mat.

Nit de Rock '09

2009-11-12T00:49:00.008+01:00

Com cada any, torna Santa Cecilia i amb ella La Nit de Rock '09!

Aquest any és un poc més especial ja que ens acompanyarà La Raiz,que presentarà el seu nou disc "Guerra al silencio".

I com no, el punt clau de la nit vindrà de la mà del grup Desgavell, aquest conjunt de pertorbadors, o millor dit, de pertorbats, que utilitzen la seua música per intranquilitzar les consciències de la gent. Desgavell presentarà el seu nou disc, com no, al poble que els va veure néixer, "Show Time".

I per anar tancant la nit, el DJ Arnal (s'accepta també DJ K-Arnal, DJ Pollón Mix o DJ P-Ardal), que ens farà passar una bona estona.

Tot això serà a la nit de rock el 20 de novembre celebrant Santa Cecilia, patrona dels músics, a les 00.00h a l'Escola de Música (Passeig Jaume I), d'Oliva.

Vos esperem a totes i tots!

“X” dies que poden canviar el món... o almenys a mi...

2009-09-21T01:28:00.004+02:00

Tan sols fa unes hores que he tornat de vacances, d'un viatge fantàstic rodejada de bona companyia, coneixent nous llocs, nou clima i noves vides.
Una xicoteta ciutat envoltada de grans platges on el vent bufa amb força, caracteritzada pels seus carrers tortuosos típics d'una ciutat àrab replets de gent de molts colors, ha sabut encisar-me com ella sola sabia fer.
Aquest pocs dies que he pogut passejar per vora la seua mar, ballar als seus pubs més “cutres” i prendre alguns dels seus còctels al voltant del casc i l'avinguda principal, han fet que el meu cap vaja a mil per hora.
He tingut el plaer de conèixer gent de diferents llocs i distints pensaments, despreocupats per les tonteries que regeixen les nostres vides i que intenten gaudir al màxim de les seues vides. Gent que es pren la vida amb filosofia, caracteritzada per la seua experiència vital, marcada per les seues vivències. Persones que no es consideren de cap lloc, que no creuen en les obligacions, que es dirigeixen a aquell lloc per trobar-se amb gent que comparteix les mateixes aficions.
Aquests dies m'he sentit com aquestes persones, per uns moments he sigut lliure d'ideologies, pensaments i de mi mateixa. M'he sentit com part d'aquella aigua freda que es trenca entre dos mars, sense tindre una terra ferma on voler recolzar-me, sentint-me alliberada.
M'he enamorat de la vida en eixa xicoteta ciutat anomenada Tarifa. M'he enamorat de la sensació de llibertat que es respira en ella. M'he enamorat de la gent en general, però d'alguna en particular, per sentir-se lliures i fer-me sentir lliure.
Només puc dir que aquests dies ja han passat, però també puc prometre que tornaré a xafar eixa preciosa vila, esperant que la pròxima vegada no siguen tan sols uns dies...

El circ ha començat...

2009-06-27T12:19:00.004+02:00

A, ni tan sols, 20 dies de Festes de Moros i Cristians d'Oliva les sorpreses ja han començat a arribar, però aquesta vegada no per part dels festers i festeres del poble, sinó per part de l'Ajuntament i la Policia Local d'Oliva. La sorpresa ha sigut múltiple: la Federació de Festes de Moros i Cristians d'Oliva ha sigut multada.
La primera denúncia es remunta a la nit del 19 de juny, on es celebrava l'arrancada de festes, on es fa el sopar de “les cultures” on tots els festers i festeres del poble participen d'un sopar popular al carrer i una berbena que amenitza la nit. Eixa mateixa nit, vam rebre la visita del “benvolgut” alcalde d'Oliva, el senyor Salvador Fuster, acompanyat del seu “petit comitè” del PSOE i Bloc, entre els quals es trobava la regidora de festes. Aquests personatges van estar “fent-se'n una” a la barra de la berbena, gaudint d'una nit de festa, celebrant que ja s'apropaven les festes del poble. La sorpresa arriba quan, minuts després d'haver marxat aquests, la policia local d'Oliva ens posa una multa per, suposadament, no tindre permís de l'Ajuntament per celebrar aquesta festa al carrer. Cosa que ens sorprèn molt, donat que els seus màxims responsables havien participat d'aquella festa.
La segona sorpresa arriba la nit de Sant Joan. Cada any, a la platja d'Oliva s'organitza una berbena, concerts, etc., al carrer on també es munten barres per traure diners. Aquest any, per solidaritat amb la capitania de Moros i Cristians, va haver un acord per a que la mitat dels beneficis anara per a aquestes comparses capitanes, per tal de poder cobrir part de les seues despeses, que no són poques. La cosa és que, tot i que el senyor Alcalde va dictar un decret per a que aquesta festa es poguera fer, a les dues de la matinada la policia local d'Oliva va començar a multar a la gent que, en el moment dels concerts que la mateixa nit es celebraven, duien un cubata de got de plàstic. Destacaré això del got de plàstic per que sols multaven a aquests: si duies got de vidre de qualsevol dels bars dels voltants o duies una botella de vidre del teu propi botelló no passava res. Es van dedicar a multar a aquella gent que havia volgut col·laborar en una festa en benefici de les festes de Moros i Cristians del poble.
I després ve la tercera, i per a que l'entengueu vos situaré. Cada any, per aquestes festes, es munten una espècie de plataformes “vip” per a que la gent més propera als capitans puguen observar la desfilada de manera més pròxima, reservats aquests seients per a amics i familiars dels capitans. Doncs, la sorpresa ens arriba de la mà del senyor Alcalde, el que ens ha comunicat, que aquests seient enguany seran reservats per als màxims responsables de l'Ajuntament, per davant d'amics i familiars dels mateixos festers. La cosa està clara, aquests personatges són superiors i han d'anar per davant d'una mare que veu per primera vegada, i pot ser l'única, com el seu fill és capità del bàndol moro, o per davant d'un fill que volia gaudir de la carrossa on va la seua mare.
La indignació ens està arribant a tots i totes les festeres del poble. Estem veient com la nostra festa està sent manipulada per la gentola que governa el nostre ajuntament, veient com les nostres festes són sabotejades pels dictadors del poder.
Des del meu blog, vull denunciar públicament la repressió que hem començat a patir els festers i festeres de Moros i Cristians d'Oliva, que tan sols intente fer especial el poble durant quatre dies a l'any. Tot açò ha passat i encara falten uns 20 dies per arribar a plenes festes. Qui sap quines sorpreses més ens tindran guardades aquests que es fan anomenar responsables i democràtics, sabent que els pròxims dos caps de setmana, tot just abans de festes, tenim preparades tres festes més.
A més, voldria afegir que les coses no quedaran així, recordant-los que la festa la portem nosaltres al poble i que sense nosaltres no hi hauria festa. I si això és així, nosaltres tenim en les nostres mans el que ells creuen que poden controlar. L'última sorpresa se la van a endur ells.
Per unes festes populars i, ara més que mai, combatives!

Absolució!!

2009-06-18T18:56:00.003+02:00

Fa més d'un any i mig, una nit de dijous, un grup de joves gaudia de bona companyia al Glop, local d'oci on solien anar per veure als amics i fer-se una cervesa cada dijous. Aquella nit, però, no va ser com totes. Aquell grup de joves s'enduria una sorpresa. Al sortir del pub, es veieren rodejats. D'una banda, el camió cisterna amb les mànigues d'aigua arruixant; per l'altre costat, la policia local de València. Aquests últims, amb una prepotència característica, començaren a increpar als joves que sortien del local amb espentes i insults cap a diverses persones. En resum, aquella nit acabà amb diverses identificacions, una cinquena de joves ferits i una persona detinguda, que passà tota la nit als calabossos de la policia, a més de la denúncia múltiple dirigida cap a aquell grup de joves que havien intentat gaudir d'una normal nit de dijous, on aquests eren acusats d'agressió a l'autoritat.
Any i mig després d'aquest fet, arribava el dia del judici, on els policies locals de València quedarien en evidència per diferents raons. No van saber identificar als joves, confonent-los repetidament sense saber qui havia agredit a qui i qui havia fet que. Els dos policies que asseguraven haver estat de baixa un parell de mesos, per les lesions causades per aquell grup de joves, no sabien ni el lloc exacte on s'havien lesionat, confonent la mà dreta amb l'esquerra i les cervicals amb el costat i el pit, a més de no ser capaços de donar una justificació a les lesions d'aquelles joves. Tots aquests fets en conjunt anaren tranquil·litzant a les joves, ja que l'espectacle que van muntar durant 6 hores de judici, els col·locava a ells en la posició dels culpables. Tot i això, i les diferents evidències ocorregudes en aquest judici, les joves continuaven sense estar tranquil·les, ja que l'autoritat sempre és l'autoritat. Les joves ja havien contat la seua versió dels i tot quedava en mans del jutge que, per cert, era molt simpàtic. I això de veure un fiscal parlant en català va ser tot un luxe, tenint en compte que ens trobem a la Ciutat de València, ciutat blava per excel·lència.
Doncs bé, aquest grup de joves avui, 18 de juny 09, han rebut la sentència, amb la grata sorpresa de que totes les joves d'aquell grup han sigut absoltes i la policia local de València ha sigut condemnada. Avui he rebut la meua absolució, la nostra absolució.
Avui hem guanyat una ronda, potser demà guanyem la partida!

Ja queda poc...

2009-05-29T12:02:00.003+02:00

Ja fa uns dies que estic pensant.

Pense que d'ací unes poques setmanes estaré gaudint de la meua platja de Burguera, de la seua aigua clara i tranquil·la, de la seua sorra fina que no et pots llevar de damunt.

Pense en les vespradetes vora la mar, al Pirata i al Ca Maria amb una cervesa ben fresqueta i bona companyia.

Pense en les nits de guitarró a la platja, gaudint de bona música mentre alguns amics ens delecten amb les seues pròpies cançons, fumant-se uns cigarrets de la rissa.

Pense amb eixes nits que duren fins la matinada al Melic i que tornem cap a casa amb el sol fora per la voreta de la mar amb una bona borratxera i moltes risses.

Pense amb els dies que ens escapem del poble per anar a la Punta Negra per gaudir de les seues roques i la seua aigua plena d'algues i carrancs.

Pense amb els dissabtes de paella, on aprofitem per anar a la marjal i tastar la seua aigua freda, envoltats de natura i un paratge espectacular.

Pense en els quatre dies de festes de Moros i Cristians que ens esperen, dels quals acabarem sense poder-nos menejar i amb una ressaca que ens durarà tota una setmana.

Pense amb les nits de concerts que ens trobarem per la comarca on ens retrobarem amb gent que fa mesos que no veiem.

Pense que ja queda poc per que vinguen aquells i aquelles que tenim lluny, els i les que tenim d'erasmus, el que tenim per les illes, el que tenim per la franja de ponent, les que tenim per la plana...

En poc més d'un mes ens retrobarem totes i tots altra vegada, com cada estiu, i farem d'aquest estiu un dels millors de les nostres vides, com cada estiu que passa. Ja queda poc...

Especialment per tu...

2009-05-25T01:15:00.006+02:00

Amic, et citaré al cor d'una petxina.

Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.

Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.

I dóna'm també

aquest dolç llangardaix que en duu follia

quan s'enfila per l'herba.

Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.

Maria Mercè Marçal

Diari d'un segrest

2009-04-30T15:49:00.002+02:00

La trama del Comando Autúnumu començaria la nit del 25 d'abril a València. Aprofitant aquesta diada nacional, els autúnumus, amb l'ajuda de la secretaria nacional d'economia i de formació, durien a terme el seu segrest.
Tot pareixia estar mil·limetrat. Els segrestadors havien deixat un lloc buit al cotxe, el qual jo hauria d'ocupar més tard. La seua estratègia va consistir en desorientar-me, alcoholitzar-me...
Aquests individus, que coneixien a la perfecció el meu punt dèbil (sabien que em pique ràpidament), decidiren ocupar ma casa. No em vaig oposar; en eixos moments no sabia que anava a passar hores més tard.
Jo dormia i el Comando Autúnumu concretava l'estratègia de l'objectiu final: el segrest. Poc després envaïren la meua habitació, m'obligaren a dutxar-me, fer-me la maleta i pujar al cotxe. Sols tenia uns minuts. Estava desconcertada. Així, la seua acció fou impecable, ni tan sols la gent de Lleida i un company de València, presents al moment del segrest, pogueren evitar el seu primer objectiu.
He de dir que en cap moment utilitzaren la violència, ja que el seu objectiu era que poguera defensar públicament la independència del Campus de Tarongers i així poder començar un procés de confluència Autònoma – Tarongers.
La primera nit la passaria a la seu de la central, amb un tracte esplèndid... la seua seguretat era tota valenciana, no podia estar millor. He sospitat que açò formava part de la seua estratègia d'acomodament, així poder-me acostumar ràpidament a la zona i la gent, sentint-me com a casa.
De bon matí, del dia següent, hem traslladarien amb cotxe a la seu del Comando: Universitat Autònoma de Barcelona. Allò era immens; em sentia perduda.
Ja de matí (tan sols eren les 10) hem portarien a una sala de reunions, on part del Comando Autúnumu començaria a pressionar i dictar tàctiques i exigències, però el “nucli dur” no estava massa centrat i decidiren traslladar-me a l'Intercampus (cosa semblant a les nostres Assemblees d'Assemblees). En aquest lloc quasi van perdre tota la credibilitat que jo tenia en ells, però poc a poc anava acudint el sector més radical del Comando, i en una segona reunió començarien les negociacions. El procés de confluència hauria començat i els primers pactes serien signats.
Seguidament passaríem a celebrar-ho: unes birres, uns cigarrets i unes quantes partides a la “butifarra”. Tot anava bé fins que em van dir que aquella nit la passaria a l'Autònoma, la seu del Comando Autúnumu, on estaria controlada i vigilada per part del Comando. Almenys seria una nit entretinguda, jugant al llop, joc en el qual vaig ser la millor lloba i vaig arribar a carregar-me'ls a tots i totes. Però tan sols era un joc i no podia escapar...
Vam dormir molt poques hores, però al matí següent em retornarien a la seu de la central, deixant-me descansar i arreglar-me un poc.
El matí del dimarts seria mogudet, tot i que també un poc avorrit. No hi hagué cap tipus de contacte amb el Comando Autúnumu durant tot el dia, llevat de què el dimecres ens tornaríem a reunir.
El dimecres fou un dia d'acció. Al matí em conduirien cap a una manifestació, la qual acabaria ocupant el Departament d'Educació de Catalunya. Tinc les meues sospites de que m'estaven provant; volien fer la prova de si realment era de Tarongers i si era capaç de resistir. Si no me s'arriben a tirar tres mossos damunt encara estic enganxada de la porta.
Van ser moments de tensió i resistia a les forces d'ocupació, cosa que demostrava d'on soc i d'on vinc i, a més, que el procés de confluència podria anar endavant. Ara bé, el morat que m'ha eixit a les costelles no me'l lleva ningú: Barcelona m'estima a cops de porra!
La vesprada seria menys activa, però no per això menys intensa. Conduïda directament a la Seu Nacional em tancarien en una xicoteta habitació; aquesta vegada amb sols tres persones. Una última reunió intensa, però fluïda, en la qual em comunicaven que en poques hores seria posada en llibertat.
I així va ser, abans de sopar em van deixar comprar el bitllet de tornada, el qual m'obria les portes de tornada al meu País Valencià. I per que anara fent-me a la idea de la tornada em van dur a sopar al Terra, però al d'Escudella. Tot començava a tornar a la normalitat, tot i que continuava rodejada per part del Comando Autúnumu.
I per fi, aquest matí a les 7h del matí he sigut alliberada, per poder així continuar amb el procés de confluència!
Sols donar les gràcies a tots els valencians i valencianes que han demanat la meua llibertat!!

Dies intensos

2009-04-16T22:35:00.001+02:00

Quatre dies i mig (mig perquè començàrem la nit d'abans amb un soparot) amb vosaltres. Dies de pluja però també solejats per alguns instants. Dies de convivència, o potser supervivència, atacats pels cigrons “manrusians” i assetjats per la falta d'higiene (això de no dutxar-se trastoca, ho assegure). Dies plens de moments inoblidables, de risses insòlites, de càntics “anti-polacos”... plens de passejades pels carrers de Manresa, la seu dels bancs (servired, per cert) per excel·lència.
Vesprades plenes de converses sense sentit, curioses alhora (fill de pastanaga XD). Entre xerrades i càrrega de barres i tiradors trobaríem moments per escapar de la seriositat, que durant uns instants ens voldria acompanyar.
Nits de burrera descomprimida, repleta de ball, rissa i joc... un joc en el qual no oblidaré que vaig ser raptada injustament pels “autònomus” (hippies de la UAB). Nits plenes de provocacions, i com no, de sobrehormonació! Ningú pot negar que aquestes estaven “en su salsa”.
Matins de ressaca acompanyarien els nostres caps, provocant-nos “alteracions mentals” dins del marc de la bogeria.
En definitiva, dies intensos de connexió que fan que alguns de nosaltres ens sentim més units que mai. Dies que ens han servit per conèixer-nos un poc millor, els quals serviran per reafirmar posicions, enllaços i connexions.
Supose que coincidirem en què tants dies junts fan que ara ens trobem a faltar i que ara tinguem més ganes que mai de continuar compartint vivències, convivències i com no, la lluita, aquesta que ens ha conduït a aquesta complicitat.
Una besada a les meues perles!

I tu què sents?

2009-04-06T17:39:00.003+02:00

Les persones, com a subjectes intel·ligents, tenim la capacitat de pensar, imaginar, considerar... Ens designen un conjunt de modes de vida i costums, coneixements i grau de desenvolupament, dividint-nos i enregistrant-nos en una estructura que ocupa el tot de les nostres vides. Però en repetides ocasions ens oblidem d'eixa part de la filosofia que tracta l'ànima, les seues facultats i operacions: les maneres de sentir.
Seran les maneres de sentir les que acabaran caracteritzant-nos com a éssers únics, estranys i, en repetides ocasions, serem extraordinaris, gaudint de distintes sensacions produïdes per causes externes.
Els sentiments, entesos com l'acció o efecte de sentir, ens faran experimentar impressions, plaer i dolor, fent-nos jutjar cada acte de les nostres vides, classificant eixos actes de manera abstracta i sense acabar de representar res en concret.
Una i altra vegada serem traïts per aquests, sense poder controlar els seus efectes, assetjant-nos diàriament. Arribarem a distints punts de conflicte, on els rols que ens són assignats ofegaran allò que ens caracteritza i ens fa especials, sense deixar que ens mostrem com realment som i ens sentim.

Rodalia, destinació: València, via 1

2009-03-24T00:52:00.002+01:00

Avui li escric a la rutina, aquesta que em vol acompanyar cada dia, o millor dit cada setmana. Vaig cap al tren. El tren cap a València. Pràcticament va buit: buit de falleres, buit de gent amb un mocadoret típicament “valencià”, buit de sorolls i cançonetes estúpides... avui m'agrada anar al tren...
Surt el tren, comença el paisatge. Aquest ja el conec, el tinc molt vist, però avui el veig diferent. Potser mire la meua terra amb altres ulls. Ens dirigim cap a la Valldigna, preciosa vall víctima de l'especulació urbanística i corredor de l'Alta Tensió; però preciosa. De camí observe una pintada on diu No a l'Alta Tensió.
Ens dirigim cap a la part més baixa de la Ribera, i ja podem observar com el poble de Cullera ens vol fer creure que hem arribat a Hollywood. De camí una pintada: Açò no és Espanya!
Creuem el Xúquer. Aquest anava a ser víctima del transvasament, però resisteix. A la seua vora puc observar una parella d'ancians aficionats a la peixca que gaudeixen d'una vesprada solejada.
En cinc minuts arribarem a Sueca, ciutat què ha vist néixer a les dues coses més grans que poden existir. D'una banda, tenim el Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC), fruit de l'Alternativa Estel i la Coordinadora d'Estudiants dels Països Catalans (CEPC); l'organització estudiantil més gran què pot existir arreu del nostre territori. D'altra banda, a Joan Fuster, el valencià més ben parit de tots els temps; no cal què explique qui és.
Ribera amunt, pel camp desenes de tractors, però si mirem cap al fons del paisatge encara podem observar la pressió i especulació urbanística que ofega tot el litoral.
Arribem a Sollana... sé poc d'aquest poble, sols que té un pub on monten bones festes de “drum and bass” i també que hi ha una tenda d'armes (no hi ha missatge ocult en això).
Avui el tren no fa parada al Romaní.
Ara, arribem a Silla, població de l'Horta Sud. Ho sé perquè les primeres pintades que trobem són de “Puta Cataluña”; sí, són així d'agradables. Però just abans de sortir ja del poble he vist una imatge que m'ha fet gràcia: la caserna de la guàrdia civil i la casa de just enfront amb una republicana penjada al balcó. Tot i ser espanyola m'ha tret un somriure...
Ja queden poques parades per arribar a la Ciutat de València: Catarroja, Massanassa, Alfafar i Benetússer. Aquesta terra ja no té sentit que es diga Horta, si d'horta li queda poc. Però això sí, de centres comercials no es poden queixar.
Pròxima parada: València.
Avui la mire amb altres ulls, tot i el fem que la conforma, alguna cosa bona té...
Una hora de camí que he mirat avui amb altres ulls, amb ulls que li donen la benvinguda a la primavera.

I la repressió continua...

2009-03-19T19:16:00.006+01:00

Des de fa uns mesos, els i les estudiants de la UB havien ocupat l'edifici de rectorat, i ahir a la matinada els Mossos d'Esquadra van procedir, per ordre del rector, a desallotjar-lo. Un cop més veiem com les autoritats universitàries opten per la via de la força, imposició i coacció contra els i les estudiants mobilitzats, a més de poder observar una forta repressió envers els estudiants.

Avui, quan m'he alçat, el primer que he fet ha sigut llegir el correu. Feia uns quants dies que no encenia l'ordinador i ja tenia la bústia plena. Un dels correus m'ha conduït a un portal on s'havia penjat un vídeo. Aquest mostrava la forta repressió que va patir ahir aquest grup d'estudiants de la Universitat de Barcelona.
Les imatges gravades ahir m'han impactat prou. En plena ressaca de falles i plena festa de la Magdalena, he vist com part dels meus companys i companyes de lluita estudiantil han sigut desallotjats, fortament colpejats i detinguts. No puc evitar mencionar aquest fet al meu blog, així com també donar el meu suport a aquests companys, recordant que la lluita sense ells i elles, és a dir, sense vosaltres, no seria possible.
http://blip.tv/file/1891138

Quantes coses s'aprenen...

2009-03-11T01:57:00.005+01:00

Què difícil és escriure quan es tenen tantes coses per dir, tantes coses al cap... podria parlar de la lluita estudiantil, d'un dia de classe, de com trobe a faltar als amics que tinc d'erasmus i als que tinc lluny de manera permanent... però aquesta vegada criticaré una cosa molt graciosa dels veïns de Bocairent (Víctor, va per tu...):
Fa uns dies, fent el que es sol anomenar “zapping”, vaig parar a veure Canal 9 (cosa estranya), on estaven fent un programa de cuina on es dediquen a anar poble per poble per conèixer receptes de cuina amb “denominació d'origen”. Eixe dia estaven a Bocairent, gran poble de la Vall d'Albaida, sobretot per la gent que el conforma. La cosa és que la seua recepta eren les Bajoques farcides (farcides d'arròs, clar); ja veus tu aquests bocairentins com se les apanyaran per farcir les bajoques, que llestos deuen ser... i bé, jo pensava que les bajoques eren unes coses verdes, planes i grosses com una fava. Però no! el gran poble de Bocairent em va obrir els ulls, i vaig poder observar que les bajoques són els fruïts de la pebrotera. Sí, sí... de la pebrotera! D'una grandària considerable, a comparació del que jo creia que eren les bajoques, i d'un color roig viu i intens... Ja veus tu, ara quan li diga a la meua àvia que duu vora 70 anys cuinant bajoques enlloc de pebreres crec que li agarrarà un disgust de por! Pobra dona... de moment estic tranquil·la perquè sé que no mira Canal 9 i què no té gent coneguda d'eixe poble, amb tot el respecte del món...

Dona...

2009-03-08T22:30:00.003+01:00

A tu, a ella, a elles, a les altres, a les dones treballadores, a totes aquelles què han lluitat per la seua emancipació social, a les que continuen treballant per aconseguir un veritable alliberament social, sexual i cultural de les dones, a les que continuaran lluitant per la destrucció del patriarcat...
A cada dona que dia a dia contribueix a que cada vegada siguem un poc més lliures... Sols la destrucció del patriarcat significa l'alliberament de totes.
Avui i tots els dies són 8 de març!

Serà el cafè...

2009-03-03T11:05:00.005+01:00

Ja són les dues de la matinada i continue sense poder dormir. No pare de pegar voltes al llit, procurant no assomar la mínima part del meu cos fora dels llençols: quina fred fa aquesta nit!
Entre volta i volta em dedique a pensar, pensar i pensar, intentant descobrir què és això que no em deixa dormir...
Potser ha sigut eixa telefonada de bon matí quan encara jo era al llit, donant-me el bon dia mentre em comentaven com estava de fotut el tema per la facultat. Un cafè i cap allà.
Tot un bullit. Trucada per ací, trucada per allà... li deuria trucar a la mare, que qualsevol dia em tirarà de casa!
El matí m'ha passat volant. Quasi no recordava que havia quedat amb la meua companya de pis, que per sort encara hi ha un dia que puc dinar amb ella. Una xerradeta ràpida i un cafè, sinó m'adormiré a classe de tècniques: cada cop són més avorrides...
Després d'un parell d'hores d'infinita paciència, surts de classe entre discussions sobre el disseny que duem entre mans... això si és un caos, potser ni li podem dir disseny i a més, com sempre, tot a última hora!
I ara toca córrer, que perdré el tramvia! Bé, potser seria positiu, així tindria almenys un quart d'hora per relaxar-me fins que arribe l'altre (ja sabem com funciona el que li diuen “transport públic” a València).
Ja s'ha amagat el sol, vaig cap a casa i he recordat que he quedat amb un amic... amb les ganes que tinc d'anar a casa. Però no passa res, almenys em regalarà algun somriure i per sort em convidarà a un cafè.
De tornada a casa m'he trobat amb una col·lega, que ve amb la gran notícia de què ja m'ha arribat la citació al judici. Aquesta col·lega també és la meua advocada... em riuré. No puc fer altra cosa.
Arribe a casa pensant en tot allò què he fet durant el dia, i arribe a la conclusió de què no he fet res!
Encara he d'enviar infinits mails, fer un parell de trucades i fer un poc de vida social amb els companys de pis, que amenacen en fer-me fora, tot i que no ho faran... simplement em troben a faltar...
I la feina de classe, el treball de Durkheim, l'altre assaig crític i la redacció del context històric de la meua terreta valenciana, entre altres, encara per fer... quin desastre!
Les hores s'acaben. No puc fer altra cosa que anar al llit. Ja no em queden forces.
I ja veus tu! Amb la son que tinc i no puc dormir. I arribats a aquest punt, i recordant allò que he fet durant tot el dia crec que ja he trobat el que no em deixa dormir. M'he conduit a fer recompte de tots els cafès que m'he fet... i així la hipòtesi més lògica que puc pensar és que serà el cafè...

Repressió a Benimaclet la nit de CaRnEsToLtEs

2009-02-24T11:07:00.004+01:00

Un cop més, els carrers de Benimaclet han estat vetats per la policia local de València i la nacional Espanyola. El passat 21 de Febrer, nit de carnestoltes, un fort desplegament policial va desallotjar de la plaça major de Benimaclet centenars de joves que gaudien d'aquesta nit de disfresses. Amb diverses càrregues per part d'aquests insípids personatges, gossos de presa de la "senyora" Rita Barberà, Alcaldessa de València, van dissoldre als joves que hi estaven a la plaça en aquells moments.

Aquesta repressió no aturarà ni les ganes de festa ni les ganes de lluita!! Fora les forces d'ocupació del barri, de la ciutat i de la nostra terra!

Nou bloc, nou espai, nous missatges...

2009-02-18T22:10:00.000+01:00

Com podreu comprovar m'he creat un bloc. Jo mateixa em pregunte perquè... però esque no ho sé, la veritat. No m'agraden massa tot aquest tipus de coses, però de vegades necessitem “obrir-nos” a coses noves. Això sí, no patiu, que no cauré en la temptativa del “facebook”, “tuenti” o “fotolog”, entre altres, ja que són la major xarxa de control social que existeix a internet, a més de ser un “atrapacervells” increïble.
Doncs bé, a partir d'ara podreu gaudir d'alguna xicoteta lectura. No us assegure que siga agradable, ja que aquestes dependran del meu estat d'ànim, però almenys serà entretingut i tindreu coses per torbar-vos.
Crear aquest espai ha sigut fàcil, mantindre'l actualitzat em resultarà més complicat. Els que em coneixeu bé sabeu que soc un desastre de persona i que se m'obliden les coses. Avui necessitava escriure alguna cosa a la xarxa; normalment ho feia a mà i ho guardava a algun lloc on mai no recorde. Bé, potser demà ja no recorde que tinc aquest bloc obert i el faça desaparèixer... qui sap... us quedareu amb l'intriga, a l'espera d'una nova lectura.